“El procés sobiranista està mort i ja és passat”

L’entitat, ara, està en un bon moment. Després d’algunes crisis internes, pròpies de qualsevol organització, hem aconseguit asserenar-la, cohesionar-la, eixugar tot el deute que teníem i, per tant, afrontar el futur units, amb energia, i amb moltes ganes de canviar les coses.

Tots [riu], però això ja forma part de la naturalesa dels partits i de les entitats de la societat civil. Del que es tracta és de tenir-hi bona relació i ser-ne autònoms. Pensa que, per exemple, les tres grans manifestacions que hem fet, les hem fet en contra del seu criteri. Cap partit hi veia possibilitats d’èxit, sobretot la de l’octubre del 2017.

L’any passat ens vam passar demanant als tres partits del centre constitucional –PSOE, PP i Cs– que arribessin a un acord d’Estat, després de tot el que hem passat. I que el constitucionalisme hagi aconseguit treballar unit a Barcelona, però que a Madrid això no fos possible, ens va deixar al·lucinats. I també ens va doldre, però respectem les seves decisions.

En tenim dos de principals. El primer és donar veu a la Catalunya no independentista, particularment als constitucionalistes catalans que considerem que, durant quatre dècades, no hem estat suficientment escoltats i atesos a casa nostra. No volem convèncer els independentistes; el que volem és donar veu a una sensibilitat importantíssima a Catalunya sense la qual no es pot construir el futur. I ho volem fer, això sí, de tal manera que contribuïm també a la concòrdia i a un futur compartit entre tots els catalans. En segon lloc, també volem crear una cultura diferent de la que creiem que ha estat hegemònica. Durant els últims quaranta anys també s’ha imposat una cultura de la ruptura, i voldríem difondre una cultura del vincle, la relació i la cooperació a tots els àmbits.

Jo vull ser honest: a SCC ens hem plantejat d’intentar convèncer sectors socials que són fermament independentistes, però al final em sembla que la nostra missió històrica no és aquesta, sinó expressar una sensibilitat fonamental, importantíssima, que hi ha a Catalunya. I això s’ha de fer amb una actitud oberta, també sent capaços d’escoltar altres sensibilitats i, entre tots, construir un futur en comú. El procés està mort i ja és passat. Hem perdut una dècada de la nostra història i el que hem de fer, ara, és retrobar-nos i recuperar el temps perdut.

A mi m’agradaria, precisament, convidar totes aquelles persones que han somiat amb una ruptura utòpica a dedicar totes aquelles energies, que han estat moltes, i a vegades molt creatives, a millorar la nostra realitat. És evident que Espanya ha de millorar i Catalunya també, i a SCC som reformistes i sempre hem defensat que la millor manera de superar l’independentisme és per elevació. És a dir, oferint un projecte més il·lusionador i inclusiu d’Espanya. Ara això també ho exigim a Catalunya, perquè aquí estem molt acostumats només a assenyalar els altres. Cal fer un gran esforç per guanyar en inclusivitat, perquè hi ha un risc, real, que mitja Catalunya desconnecti de les seves institucions.

De petit veia TV3, i em sentia molt orgullós de fer-ho, i he deixat de veure-la perquè me’n sento exclòs. I em passa el mateix amb el president Torra. A mi no em representa. Estem patint una degradació de les institucions catalanes. Les elits i el nacionalisme han de ser conscients que, amb aquest projecte independentista, han pogut expulsar del consens bàsic de l’autogovern molta gent que es sentia orgullosa de com estava funcionant.

Com he dit abans, el cicle del procés està esgotat. I això no significa que, a mitjà i llarg termini, no mantingui les seves aspiracions. Però és evident que quan en aquest mateix CEO veus quin és l’ordre de prioritat dels catalans, no pots mantenir un projecte que té un punt d’artificial tants anys en el temps. Que a Catalunya hi havia un 25% d’independentistes convençuts, era una cosa que la sabíem tots. Quan de sobte, i de manera estructural, això es converteix en prop d’un 50%, vol dir que hi ha una inflació que no es pot resistir en el temps, i més quan es veu que no hi ha possibilitat real de realitzar aquest projecte a curt termini. Més enllà d’això, nosaltres convidem l’Estat i la societat civil espanyola i catalana a implicar-se, a fons, per millorar el projecte espanyol per fer-lo més atractiu.

Jo em refereixo més a un esgotament de credibilitat o realisme polític. Crec que, avui en dia, l’independentisme és, sobretot avui en dia, una adscripció emocional i simbòlica a un moviment històric que ha provocat molta il·lusió i llaços entre si, i que tampoc s’acabarà perquè tu diguis que s’ha d’acabar. Es diluirà en el moment que aconseguim encaminar totes aquelles energies cap a una millora de Catalunya i de la resta l’Estat. Perquè no ens mereixem la Catalunya que tenim ara, amb les institucions desprestigiades, amb la societat en certa mesura trencada i l’economia alentida pel procés. I Catalunya, a nivell econòmic, té unes potencialitats enormes, i el que estem fent és perdre posicions. I a això cal donar-li la volta. Cal aturar la decadència on ens ha dut el procés.

L’Estat pot tenir les seves responsabilitats en el fet que Catalunya no pugui desenvolupar, plenament, les seves potencialitats, però aquí sempre estem massa acostumats a acusar sempre els altres de la nostra manca d’iniciativa. Si els diputats nacionalistes haguessin jugat amb la intel·ligència que ha jugat el PP els últims deu anys, tindríem corredor per partida doble. Cal que assumim, també, la nostra responsabilitat, i amb la crisi del coronavirus això s’ha vist molt clar. El govern de la Generalitat queixant-se quatre mesos de Madrid i quan li han donat les competències no estava preparat per exercir-les i ho ha fet malament. Ara bé, com a SCC exigim el corredor i que Catalunya sigui més ben tractada fiscalment o en infraestructures. Però això s’ha de gestionar amb intel·ligència. Baviera també demana més recursos, però amenaça de trencar l’Estat i fer una revolució postmoderna a Europa.

Jo no vull derrotar cap compatriota català i espanyol. El que cal fer és convèncer que cal continuar dins el projecte espanyol, que, a més, és un projecte que l’hem fet nosaltres. L’Espanya del 78 és, en bona manera, la cristal·lització dels ideals del catalanisme històric. I ens hem oblidat massa aviat de la meravella que hem construït plegats. Ara bé, l’Estat també té dret a emprar els seus mecanismes per defensar l’estat de dret democràtic que tenim. A qualsevol altre país del nostre entorn europeu, els líders de la Generalitat haurien estat destituïts dos o tres anys abans. Es va actuar amb tanta prudència que al final tot va arribar massa lluny i el cop ser fortíssim. I encara ens estem curant les ferides.

A alguns d’ells els conec personalment i, des de la meva perspectiva personal, no em puc alegrar que tornin a la presó. Fent abstracció d’això, però, des de SCC el que diem és que no volem ni venjança ni privilegis. Aquestes qüestions les han de resoldre els jutges, però sí que sorprèn que persones que han rebut condemnes tan llargues ja puguin sortir al cap d’uns mesos. Ara, insisteixo, això és competència dels jutges. Però, potser, en un altre país haurien estat detinguts abans i llavors, potser, tot no hauria arribant tan lluny i les penes haurien estat més baixes. Ara bé, això és fer política-ficció.

La situació és molt complicada i dolorosa, i hem de fer tots un esforç d’empatia. Ara, a mi em toca donar veu a aquella Catalunya invisible. Jo recordo quan el mateix Puigdemont, el dia que va fer la declaració dels vuit segons al Parlament, va dir que havia vist que també hi ha una altra Catalunya que havia sortit al carrer convocada per SCC. El que no pots fer és caricaturitzar mitja Catalunya i fer veure que no existeix. I és una Catalunya que ho ha passat malament, que no s’ha pogut expressar i que ha vist una mena de tsunami amb una gran força que exercia una coacció simbòlica als espais públics, de feina, a la TV pública, que ens ho ha fet passar molt malament. I no em vull comprar. Però és important entendre què ha passat perquè puguem reconèixer-nos i construir un futur realista dins el marc constitucional,

És així, i ens preocupa molt. Espanya no té garantida la seva supervivència i el seu futur està en mans de tots. I, per tant, o els catalans constitucionalistes ens mobilitzem i ens organitzem al mateix nivell que han demostrat els independentistes, o a llarg termini el tsumani s’ho acabarà emportant tot. I no em fa por dir-ho. Cal fer aquesta crida. Cal un canvi a Catalunya, però això no caurà del cel ni ens ho ha de solucionar Madrid. El constitucionalisme com a tal té una doble responsabilitat històrica amb el que ha passat a Catalunya. La primera és de Madrid i la seva política de pactar amb els nacionalistes i pensar que Catalunya són els nacionalistes, i a Catalunya aquella població tan àmplia que se sent espanyola té una responsabilitat, i greu, de no haver-se organitzat. El moviment sobiranista ha estat molt dopat des del govern, però també té un gran mèrit d’organització i aconseguir recursos des de la base. I això és el que vol fer, també, SCC, eixamplar molt la base i ser un hub ampli de persones que s’organitzin.

El rei emèrit Joan Carles va ser un bon cap d’Estat, i ara estem descobrint que potser no va ser tan bon ciutadà. Dit això, celebro que el sobiranisme hagi passat de l’independentisme català al republicanisme espanyol, perquè crec que és un primer pas per quedar dins del constitucionalisme. Per tant, aquesta dinàmica que estem veient d’implicació en la política espanyola és un pas endavant positiu.

Nosaltres pensem que s’ha de parlar dins del marc legal. Ara bé, no s’ha de parlar només de l’agenda independentista, també cal fer-ho de l’agenda mai atesa de mitja Catalunya.